García: «Ja fa deu anys que sóc escriptor i finalment el meu públic necessitava alguna cosa més que els relats»

L’autor va cursar tallers d’escriptura abans d’endinsar-se en el gènere narratiu

Sara Carlos/Vila-real | 21.08.2021 10:35

Javier García
Javier García, autor de A pocos metros de la verdad. Javier García

Javier García Martínez va nàixer a Castelló en 1981. Va passar la seua joventut en Onda i actualment viu a Vila-real amb la seua família. García està molt present a l’escriptura: ha escrit relat, poesia i narrativa, a més a més, col·labora en la revista Bungaku. La seua última novel·la, A pocos metros de la verdad, es desenvolupa a San Vicente de la Barquera, un xicotet poble de Cantàbria aparentement tranquil fins que l’escriptor deixa volar la seua imaginació.

Com va sorgir la idea d’escriure A pocos metros de la verdad?

Tenia en ment escriure aquest llibre des de fa un temps, perquè he visitat diverses vegades Sant Vicente de la Barquera, que és on es desenvolupa la història, i ja tenia ganes de plasmar-la. Volia que fos un llibre amè, de fet, no és molt extens. El motiu d’això és que no m’agrada omplir les històries amb dades innecessàries o massa subtrames que acaben avorrint al lector. Això passa en molts llibres actuals, de manera que volia allunyar-me d’aquesta tendència. Jo sóc sobretot un escriptor de gènere negre, com ja es va veure en la meua primera novel·la, Siroco, que està ambientada a València.

En la novel·la explica la història de cada personatge, però Marta és el fil conductor de la trama, a què es va deure aquesta decisió?

El vaig decidir al principi, perquè volia mostrar la gran evolució que té el personatge de Marta en la història. Els altres personatges també tenen les seues pròpies circumstàncies, i es produeixen canvis en ells al llarg de A pocos metros de la verdad. Però Marta, que en l’inici estava derruïda per la pèrdua del seu pare i l’ambient tèrbol on es menejava la seua parella, entre altres aspectes, ha estat el personatge que més canvis ha patit.

Ha publicat llibres de narrativa, poesia i de relats. Quin d’aquests gèneres literaris és el que més li agrada escriure?

Jo sóc un autor de relats, encara que és cert que vaig començar escrivint poesia en el meu blog, perquè em considere que tinc ànima de poeta, però em queda molt per aprendre. Ja fa deu anys que sóc escriptor i finalment el meu públic necessitava alguna cosa més que els relats. Per això, vaig decidir començar en el gènere narratiu i així donar-los una història més llarga. Malgrat això, abans de ficar-me de ple en una novel·la d’unes dues-centes o tres-centes pàgines, vaig acudir a diversos cursos d’escriptura on vaig aprendre les pautes per escriure una història més prolongada. Quan em vaig decidir a fer-ho, jo encara vivia a Onda i allà no hi havia massa oferta de cursos d’escriptura, de manera que vaig haver de buscar a les localitats dels voltant. En aquest procés, uns dels autors dels quals vaig aprendre molt van ser Rosario Raro i Ángel Gil, que són dels millors escriptors que té aquesta zona.

És un dels fundadors de l’Associació d’Escriptors de la Província de Castelló i de Vila-real. Què els va motivar a crear-les?

Al principi, com passa en tot, quan comences a escriure busques informació per poder guiar-te i saber a què t’enfrontes. Ens vam adonar que aquestes associacions eren necessàries per informar els escriptors novells sobre diverses qüestions, per exemple, del món editorial. Per això, la nostra principal funció és assessorar els escriptors que comencen i proporcionar-los la informació que necessiten.

En aquesta línia, com ha sigut la seua experiència amb les editorials?

La veritat és que jo he tingut molta sort. Malgrat això, al principi també anava amb molt de compte, perquè ja havia escoltat d’altres companys que hi ha editorials que s’intenten aprofitar dels escriptors. Per això, al principi vaig indagar a Internet per veure opinions i vaig consultar a altres autors. Al final, quan ja portes un temps en aquest sector, t’adones quines són les editorials bones i les que no ho són.

Ha comentat a Twitter que està «desintoxicant-se» de les xarxes socials, com de necessàries són per als escriptors?

Per als novells són fonamentals. És cert que les editorials publiciten les obres, però al cap i a la fi tenen uns recursos limitats, de manera que la visibilitat que els aporta l’escriptor en xarxes socials és molt important per a la difusió que tindrà el llibre. Això passa perquè els grans mitjans solen donar-li veu a aquelles persones que ja són molt conegudes, de manera que els novells han de fer un gran treball per publicitar les seues obres.

Hi haurà segona part de A pocos metros de la verdad?

No ho tenia pensat, perquè crec que la història ha quedat bastant tancada, de manera que és una novel·la autoconclusiva. Encara que el pare de la protagonista podria tindre un llibre propi, perquè la seua història donaria molt de joc, no serà així. Marta i les persones del seu voltant han tingut un final prou tancat.


¿Qué opinas?