Durá: «Quan vaig escriure la novel·la vaig començar sent Damián: un jove de 28 anys, ingenu i amb esperances»

L’escriptora considera que hi ha tres ingredients per escriure una novel·la original
Ana Durá, escriptora
Ana Durá, autora de Casablanca sin Bogart. Ana Durá

Sara Carlos / Novelda (Alacant) 23.10.2021 | 11:43

Ana Durá Gómez va nàixer a Novelda (Alacant) el 1979. Es va llicenciar en Dret i, més tard, va cursar un màster en Periodisme. Aquest any ha publicat la seua primera obra, Casablanca sin Bogart, una novel·la distòpica sobre la falta d’originalitat en les històries.

És difícil crear novel·les originals actualment?

Jo crec que sí que és difícil, perquè en certa manera el llibre està basat en la pròpia realitat dels escriptors, ja que molts es posen a escriure una història i després descobreixen que hi ha altres semblants. Entrant més profundament en el concepte d’originalitat, pose l’exemple del gènere retealing que és tan actual, el qual consisteix en agafar una història famosa i incloure elements més moderns, com un que vaig llegir fa uns anys, on havien combinat Orgullo y Prejuicio amb zombies. No sé si aquesta tendència és preocupant o és natural, perquè la veritat és que tinc sentiments oposats sobre l’originalitat de les obres, és a dir, si realment hi haurà escassetat d’històries o, per contra, continuaran escrivint-se de noves.

Va escriure Casablanca sin Bogart fa deu anys, ha canviat la seua visió sobre la finitud de les històries des d’aquell moment?

Crec que en aquell moment la vaig escriure amb la perspectiva dels vint anys: el vaig veure un poc més a broma, no m’ho prenia molt seriosament. Ara em comença a preocupar i m’adone que on al seu dia ho vaig prendre com un argument més, que fins i tot em semblava poc versemblant, cada vegada em pareix més real. No sé si és pels anys o perquè ara estic en el món de l’escriptura, però la meua perspectiva ha canviat. Ara el que ressalta és la prosa de l’autor, perquè hi ha escriptors amb molt bona prosa, però que la història no és bona.

Què l’ha impulsada a publicar la novel·la ara?

És una novel·la que tenia en un calaix, bé, millor dit, disc dur (rialles). Em vaig casar, vaig començar amb la maternitat, tres fills… És esgotador i exigent. Tenia l’obra oblidada i em vaig posar a escriure una altra novel·la. Quan vaig tindre temps, la vaig tornar a llegir, el que vaig trobar em va agradar i vaig dir: «Aquesta història està ben escrita». La perspectiva del temps fa molt, perquè quan lliges tant les mateixes paraules pareix que ja no té frescor del principi i que ja no saps si el que tens davant és bo o no, de manera que el temps que la vaig deixar en repòs em va servir per veure-la amb uns altres ulls. A més, van eixir noves editorials, com amb la que he publicat, i vaig veure que era la meua oportunitat, de manera que vaig enviar la novel·la i al cap de pocs mesos me la van publicar.

Emilio Contreras és un personatge prou peculiar del seu llibre, com va sorgir?

Encara que en aquell moment no sabia com definir-me, ara sé que jo sóc una escriptora brúixola. Això va influir en Emilio, perquè ha sigut un personatge que va anar evolucionant sol. El vaig crear d’aquesta manera peculiar i em sentia a gust amb ell. No obstant això, quan vaig escriure la novel·la vaig començar sent Damián: un jove de 28 anys, ingenu i amb esperances. Malgrat això, amb el temps, és a dir, 12 anys després, m’he acabat convertint en Emilio Contreras: el «quarentó» amb els somnis ja cascats i amb aquesta il·lusió més corcada que ha perdut la seua frescor. Ell va tindre vida pròpia, perquè va arribar, es va imposar i jo li vaig seguir.

Parlant d’originalitat, fa uns mesos va publicar a Twitter sobre el plagi d’una novel·la, ¿què va passar?

Vaig veure la publicació d’una xica que havia llançat una novel·la i que una altra persona l’havia agafat i l’havia tret igual, com un copia i pega, només canviant-li el títol. Va ser una cosa que em va pareixer molt greu i ho vaig compartir a la xarxa social. No m’esperava que la catadura moral de la gent arribara a aquests extrems.

Qualsevol persona pot escriure una història original?

Sempre que hi haja una base d’imaginació, encara que aquesta no és un bé molt comú; sàpiga expressar-se i tinga la suficient sensibilitat per arribar al lector, es podrà crear una bona història. Com jo ho entenc, aquests són els tres ingredients necessaris per aconseguir-ho.

Guarda més obres al calaix, eixirà alguna a la llum?

Hi ha una novel·la que tinc previst que ixca més endavant, encara no tinc clar en quina editorial la publicaré, però en un o dos anys m’agradaria tindre-la ja exposada a les llibreries. No obstant això, el que vull fer ara sobretot és seguir escrivint i no només pensar en el que ja tinc preparat, perquè he de continuar endavant.

¿Qué opinas?