«Volia plasmar una supervivent, una persona que fugira d’algú i també de sí mateixa»

Natalia Sánchez porta tres anys escrivint el segon llibre de La heredera kitsune

Sara Carlos/Sagunt 7.04.2020 | 11:26

Foto de Natalia Sánchez Diana.
Natalia Sánchez Diana, autora de La heredera kitsune. Natalia Sánchez Diana

.

Natalia Sánchez Diana (València, 1983) va estudiar el Grau en Publicitat i Relacions Públiques, però la seua vertadera passió era escriure. En 2016 va començar a mostrar les seues obres al món i açò la va portar a apostar per l’autopublicació en la seua primera novel·la, El don de la heredera. Des d’aleshores ha publicat nombroses històries catalogades com a gènere romàntic, i ara ha publicat La heredera kitsune, que conté els personatges del seu primer llibre, amb el Grupo Amanecer.

.

De tots els éssers mitològics japonesos, per què va triar escriure sobre un kitsune?

Per la dualitat que té en la mitologia i perquè és una de les grans figures de la cultura japonesa. És molt important per a la vida diària en el passat i també en el present d’aquesta cultura. En el passat perquè als kitsune se’ls considerava servents de la deessa Inari, que era la divinitat de l’agricultura, entre altres àmbits. De fet, hi ha temples amb figures de kitsunes perquè les raboses protegien els cultius dels animals que es pogueren menjar el que estava plantat. També tenien una part malvada, ja que aquests éssers eren molt poderosos, canviaven de forma i eren convincents. Per tot això, em pareixia l’ésser més atractiu per a escriure-li una història.

El que va fer germinar la idea de La heredera kitsune va ser una làmina que representava la llegenda de Tamatori-hime robant la joia sagrada del Palau del Rei Drac, on la va trobar?

Fa molts anys em vaig comprar una enciclopèdia sobre éssers mitològics. En general, tractava tots, perquè hi havia un volum que era de gegants, un altre de fades, un altre de bruixes… I hi havia un en especial que era de dracs, que incloïa aquests éssers de totes les mitologies i amb totes les seues llegendes. Contava precisament la història de la lladre de la perla i ací és on va sorgir la idea d’escriure sobre una persona que haguera robat un tresor a un drac.

Esta llegenda, que ha inclòs al principi de la novel·la, té un desenllaç infeliç i al llarg de la història recalca que en la vida real aquests també succeïxen, considera que el gènere romàntic sempre hauria d’acabar bé?

Crec que sí, encara que sé que açò és un debat molt llarg. Hi ha un gènere que és la novel·la sentimental i ací sí que pot haver finals infeliços, però no és exactament romàntica. Per això, per a mi, la romàntica si no acaba amb final feliç no és romàntica, perquè és una de les lleis no escrites que caracteritzen aquest gènere i crec que és molt necessari, perquè després sí que hi ha subgèneres que puguen incloure finals infeliços. Així mateix, quan busques una novel·la i vols tornar a enamorar-te, desitges que acabe bé, perquè en la vida real ja pot acabar malament, de manera que, almenys en la ficció, ens donen un desenllaç feliç.

«Ella té les seues motivacions i per molts somnis que tinga no les canvia»

.

Ha afirmat que Lena és el seu personatge preferit, per què?

Volia plasmar una supervivent, una persona que fugira d’algú i també de sí mateixa. No és una heroïna perfecta, perquè és tot el contrari i pren decisions que moltes vegades em feia por que la gent no arribara a entendre-les o pensara que era egoista. També potser serà la meua preferida perquè va ser la primera que vaig escriure i en crear-la tan forta i independent li tinc un cert afecte, perquè ella té les seues motivacions i per molts somnis que tinga no les canvia.

En la novel·la apareix un triangle amorós que no havia pensat en un principi, quins reptes li va suposar per a la continuació de la història?

Finalment tot estarà explicat, perquè el fil roig tornarà a aparéixer i embolicarà a un altre dels qui estan actualment en el trio. El principal repte va ser que aquest triangle no quedara ni tòxic ni superficial, per la qual cosa em va paréixer molt difícil dotar de profunditat a les relacions entre ells. No volia que jutjaren a Lena, perquè ella al cap i a la fi fa el que vol, però els seus actes també estan relacionats amb la seua naturalesa de kitsune i les seues circumstàncies.

S’ha declarat una apassionada de la cultura asiàtica i aquest és el segon llibre on l’ha tractada, li ha quedat algun element en el tinter sobre el qual vullga escriure més avant?

En el segon llibre acabaré de contar tot el que vull sobre Japó, perquè hi haurà molta més cultura, sobretot mitologia, perquè una part de la trama es trasllada allí i això m’ha donat molt de joc. No sols explicaré més criatures, sinó també de qui descendix Lena i hi haurà escenes en el passat de la seua rebesàvia, que m’ha permés indagar sobre el Japó antic. En Aunque sueñe con tu nombre també vaig tractar la cultura japonesa, sobretot el passat dels samurais, i ara estic escrivint una història que es desenvolupa en Corea, així que a poc a poc estic abarcant diferents àrees de la cultura asiàtica.

«Fa un mes i mig que vaig esborrar unes huitanta pàgines de colp, la qual cosa va propiciar que canviara el final»

.

Quan va començar a escriure La heredera kitsune no havia planejat el final i ha anunciat que la novel·la comptarà amb una segona part, quan va prendre aquesta decisió?

En un principi la vaig planejar com a trilogia, però després em vaig decidir comptar-la com una bilogia. El motiu d’aquesta elecció va ser la part del passat de la rebesàvia de Lena, que s’anomena quan Río li entrega el diari a la protagonista, havia pensat explicar-ho en un llibre a banda. No obstant això, vaig pensar que açò seria una àrdua investigació, ja que indagaria en el món de les geishes, a més que era probable que haguera lectors que no li interessara. Per això, he decidit incloure-ho a manera de pinzellada en la segona novel·la i, d’aquesta manera, he condensat tota la informació que volia explicar en dos volums.

Porta tres anys escrivint el segon llibre, en el que ha reescrit algunes parts, dista molt de la idea inicial que tenia quan el va començar?

Sí. Fa un mes i mig que vaig esborrar unes huitanta pàgines de colp, la qual cosa va propiciar que canviara el final. Vaig haver de fer açò perquè tenia un problema d’estructura narrativa, ja que el desenllaç ho tenia escrit, però aquest no em permetia arribar a eixe punt. Realment té molt poc, per no dir res, del que vaig escriure fa tres anys, ja que només he mantingut els set primers capítols. També ha influït que els lectors em van preguntar com funcionava el do i com havia sorgit, entre altres coses, així que, mentre que en el primer llibre de La heredera kitsune aquest funcionava d’una forma, en el segon he incidit més en la part manipuladora del mateix.

Contribuix a la continuitat de El lápiz mediterráneo amb la quantitat que consideres:

¿Qué opinas?