Mercé Viana afirma que les editorials fan un gran esforç per la literatura
Sara Carlos/València 12.05.2020 13:07
Mercé Viana transmet proximitat i calidesa amb la seua veu i l’espontaneïtat que tant caracteritza les seues obres, i que ella mateixa afirma, es veu reflectida a la seua personalitat. L’autora de Fem fora al monstre, publicat el passat 17 d’abril a través d’Escola Valenciana, va nàixer a Alfafar (Valencia) en 1946 i sempre va sentir una especial vocació cap a l’Educació. La seua faceta d’escriptora va sorgir després, ja que la seua producció de contes infantils va estar molt lligada a la seua professió com a mestra.
Què aporta la literatura infantil i juvenil a la societat?
La literatura en general és una necessitat que tenim les persones per poder evadir-nos unes vegades, altres per entrar en històries amb les quals ens identifiquem i, en ocasions, per aprendre aspectes geogràfics i socials d’altres cultures, per exemple. La literatura és una forma d’expressió humana i com a tal és necessària. Jo crec que la literatura infantil concretament és de les poques maneres que les criatures tenen per a somniar despertes, per a transportar-se en eixes històries que li estem mostrant i per creure en una màgia que sols està dins de nosaltres. I és que gràcies a la literatura tu pots transformar-te en un ocell, en una planta parladora o en un llapis que no vol que el gasten.
Creu que els xiquets i els joves lligen suficient?
Jo pense que no, que en general no llegim ningú suficient. Crec que s’ha de treballar molt més l’afició a la lectura desde diversos àmbits, des de l’escolar, familiar i social. Si tenim una societat que valore la cultura, i en especial la literatura, farà tot el que siga perquè això continue tant per banda dels polítics, com dels responsables culturals, entre d’altres. Si el que es valora són altres coses, com triomfar econòmicament a la vida o tindre un lloc de treball que et done més categoria social, la literatura perdrà i nosaltres també.
Ha rebut diversos guardons literaris, com el Premi Samaruc de la Asociación de Bibliotecarios Valencianos i el Premi Vicent Silvestre de la Ciutat d’Alzira, entre altres. Considera que la literatura juvenil i infantil té el reconeixement que mereix?
En el context valencià, les editorials sí que estan fent un esforç molt gran per donar-li importància i perquè visca i sobrevisca de vegades. Concretament l’editorial Bromera ha aconseguit que els Premis Ciutat d’Alzira siguen molt importants a tota Espanya. Dins d’aquests guardons està el de literatura infantil, que econòmicament és el menys reconegut. Tots els altres compten amb el suport d’entitats, però aquest el subvenciona l’editorial, que imagine que no tindrà molts recursos econòmics, pel que és el menys reconegut i això ho trobe molt malament. A més del editors, el professorat també està fent un esforç, perquè gràcies a ells els xiquets també lligen.
Al principi de la seua trajectòria com a escritora publicava llibres per a adults, però després començà a fer-ho per a un públic més jove, com es va produir aquest canvi?
Vaig exercir de mestra durant uns anys i aleshores vaig començar a escriure per a les meues filles i els meus alumnes, perquè hi havia molt poca literatura en valencià, encara que unes persones havien començat abans que jo. M’inventava contes i paral·lelament a això, vaig fer uns textos intimistes, però així com la literatura infantil no la donava a conéixer, els escrits per a adults els presentava a concursos literaris. El motiu d’açò era que els contes que jo escrivia trencaven molt amb la tradició valenciana de contar rondalles. Malgrat això, el meu home i una altra parella d’amics van mecanografiar alguns, els van seleccionar i els presentaren a un concurs. A partir d’ahí va començar la meua trajectòria.
Al cicle “Encuentro con escritores” va declarar que la societat canvia amb les actituds de les persones i aquesta és la funció principal de la literatura. Aquest és l’objectiu que persegueix quan escriu?
Jo del que sí estic segura és que els llibres poden canviar les actituds de les persones, essencialment la dels joves, per la pròpia edat, per la capacitat que encara tenen de canviar i perquè açò ajuda a un canvi social, on la literatura pot ser un instrument, com poden ser també les xarrades, tertulies i altres mecanismes. Però jo m’he trobat amb diferents instituts on han llegit Les dones invisibles i en un primer moment notava un interés molt gran, després una sorpresa que puguen passar aquestes coses i finalment un intent claríssim de canvi, quan jo els explicava la necessitat de transformar aquestes actituds i ells asentien.
Ha escrit més d’un centenar de llibres infantils i juvenils, què ha aprés al llarg de la seua trajectòria sobre la composició d’aquest tipus d’obres?
A nivell d’escriptura he aprés moltes coses, perquè és un exercici intelectual que conforme vas practicant-lo et fa reflexionar i canviar, ja que no hi ha un canvi a la vida de cap persona sense haver hagut abans una reflexió i en aquest cas és en la literatura, la qual cosa a mi em passa. Jo possiblement he perdut espontaneïtat des dels primers llibres que escrivia i supose que he guanyat un poc en maestria o professionalitat. Una cosa que he aprés al llarg d’aquests anys és l’alegria que veig en les caretes de les criatures quan tinc una trobada amb elles, perquè mai m’haguera pogut imaginar que això ho poguera despertar un llibre meu. De fet, una vegada em digueren en un col·legi que tenien un alumne un poc rebel i el director li digué: «Però anem a veure, tu què vols fer a la vida?» i ell digué: «Jo? Llegir llibres de Mercé Viana!». És una cosa molt bonica, jo vaig coneixer al xiquet i li ho vaig agrair, perquè això és el millor que et poden fer, a tu, no al xiquet (rialles).
L’humor és un recurs essencial a la seua literatura, per què va decidir emplear-lo?
Quan em posava a escriure no em proposava: vull que açò siga per a aquesta edat, que alegre als lectors, etc. A més, mai m’ha agradat fer literatura realista per als xiquets, perquè pense que ells ja viuen la realitat dia a dia i algunes d’aquestes són molt dolentes. Per tant, la meua col·laboració en tot cas és per a que es puguen riure, o més que riure, que s’ho passen bé i que tinguen la possibilitat d’imaginar i unir-se a eixes noves històries.
Al 2018 va rebre diversos guardons per la seua trajectòria, entre els quals es es troba el Premi de la Fundació Bromera per al foment de la lectura. què va significar aquesta distinció per a vosté?
Va ser molt important per a mí, perquè era també com a pedagoga i tota la meua vida com a mestra, també com a assessora de llengües i de quan vaig treballar a la universitat. El poder transmetre la necessitat de llegir i escriure ha eixit de mi d’una manera natural i aquesta ha sigut la meua gran preocupació. Quan jo era mestra, el foment de la lectura era prioritari per a mi, com el fet que les biblioteques funcionaren, com quan vaig estar a Torrent, on estaven prou parades i em vaig centrar en elles perquè reviscolaren, ja que si funcionen, els xiquets llegiran i si lligen podem aconseguir moltes coses.
