Cristina Romero: «Vaig decidir que si publicava seria a través d’una editorial, encara que fóra xicoteta, com ha sigut el cas»

La correcció és el procés que major repte li suposa a l’autora de El pentágono

Sara Carlos / Benetússer 24.01.2021 12:48

Cristina Romero Santaisabel és una jove escriptora valenciana (Benetússer, 2000) que va publicar la seua primera novel·la el 2020, El pentágono. Aquesta història, que uneix éssers fantàstics i misteri, no és la primera incursió de Romero en el món de la publicació. Alguns dels seus relats i microrelats, com Relato de un óbito, han sigut premiats i publicats en diverses antologies.

Acaba de publicar la seua primera novel·la després d’haver donat a conéixer textos més curts, entre els quals es troba el relat Ceniza. Què li ha impulsat a compartir la història de Robert i els seus amics en un gènere més extens?

Havia escrit molts relats i alguns d’ells havien sigut premiats. No obstant això, conforme anava escrivint aquests textos de seguida em vaig animar a escriure en format novel·la. Era una experiència que m’abellia molt, perquè llig més novel·les que relats. Vaig començar a escriure El pentágono fa ja quatre anys i volia que la gent gaudira del que jo faig, de manera que em vaig dir: és ara o mai. Així que vaig decidir publicar-lo.

Ha triat la manera tradicional d’edició, va contemplar altres possibilitats?

No, perquè durant l’adolescència vaig tindre molt clar com es publicava. Quan era més jove no sabia com funcionava, perquè, de fet, tenia entés que sempre havies de pagar i això no és cert. Hi ha moltes maneres d’editar. En el meu cas, per exemple, que és la via tradicional, jo no pague res, sinó que és l’editorial la que s’encarrega de totes les despeses perquè després espera recuperar el que és la producció del llibre. Fa un parell d’anys em vaig aclarir i vaig conéixer nous mètodes de publicació com la coedició i l’autopublicació. En el cas d’aquesta última via, no me la vaig plantejar perquè havia de fer tot el procés jo mateixa i no tenia mitjans per a això. Vaig decidir que si publicava seria a través d’una editorial, encara que fóra xicoteta, com ha sigut el cas. Estic molt contenta amb ella, perquè m’ha facilitat moltes coses, sobretot ara amb el confinament.

Com s’ha dit, l’editorial l’ha recolzat en molts aspectes i fa poc ha començat a fer presentacions del llibre. Com estan resultant?

De moment estan anant molt bé. La primera presentació la vaig fer a Alaquàs i la vaig gaudir molt perquè la majoria dels assistents eren amics i familiars, pel que em vaig sentir molt còmoda. No obstant això, la manera de treballar d’aquesta editorial consisteix en que la presentació es fa el dia que el llibre ix a la venda i la meua novel·la es va publicar al maig. En aquest moment ja podíem eixir al carrer a Espanya i es podia fer una signatura de llibres en lloc d’una presentació, on la gent entrara de manera ordenada, però vaig rebutjar fer-ho perquè considerava que no era moment d’eixir al carrer encara. L’editorial em va escoltar i em va comprendre. El que va fer va ser enviar-me els llibres de la primera tirada a ma casa i jo em vaig ocupar de distribuir-los. Em sent molt feliç amb el resultat, perquè sabia que estàvem en una situació difícil on moltes persones no estaven bé econòmicament i pensava que ningú anava a voler-los, però finalment em van faltar llibres.

Com ha explicat, va estar quatre anys escrivint la novel·la. Des que la va crear fins que es va publicar, quina part del procés li ha suposat un repte més gran?

La correcció de la novel·la. La vaig escriure en un any, però sempre he pensat que sóc molt perfeccionista, quan en realitat sóc més bé insegura perquè torne una i altra vegada sobre el mateix pensant que puc fer-ho millor. Sempre que ho revisava, canviava algun aspecte de l’obra, pel que va arribar un moment en què vaig pensar que podien ocórrer dues situacions: o em farte de la història i no torne a escriure més o la publique. Per a mi, aquesta part del procés va ser una bogeria, perquè sempre volia corregir la novel·la i, de fet, ara veig el llibre i encara pense que podria fer-ho d’una altra manera. Quan el vaig enviar a diverses editorials i vaig escollir a Atlantis Ediciones, que era una de les que m’havia dit que sí, el procés de publicació va ser prou ràpid, tot i que és cert que una vegada el llibre ja va estar maquetat, encara vaig tornar a llegir-me’l, perquè volia que tot estiguera igual que en el meu manuscrit. Això últim ho recomane fer a tots els escriptors.

Les seues expectatives pel que fa a ser escriptora novell s’han complit?

Jo crec que sí, perquè tampoc sabia molt bé què esperar-me. És a dir, ara mateix hi ha molta varietat de novel·les i tens a la teua disposició molta gent que escriu de forma gratuïta i il·legal. Per això, jo pensava que algunes persones podien voler llegir-me, però és difícil que això passara, perquè jo com a lectora vull llegir molts llibres i no puc donar l’abast. De manera que les meues expectatives es basaven en que em llegira gent propera a mi i finalment he trobat persones que només em coneixen per xarxes i que han comprat el meu llibre. Això em va encantar, perquè jo pose molt d’èmfasi en que em conegueu i sàpiguen qui sóc.

La novel·la segueix el plantejament de l’infern de Dante i està plena de referències literàries, com es va plantejar aquesta combinació?

El primer capítol del llibre el vaig plasmar de sobte sis mesos abans d’entrar a Batxillerat, a partir d’ací sabia que volia escriure una novel·la de fantasia amb misteri i intriga, però no tenia clar com seguir-la. De manera que aquest estiu la vaig deixar reposar i quan vaig començar el curs, un dels primers temes que es van tractar en l’assignatura Literatura universal va ser Divina comedia de Dante. Mai m’havien parlat d’ella i a mi la figura de Lucifer em fascina. Ara, de fet, l’estan representant fins i tot com el bo en algunes ficcions. Jo vaig escollir que apareguera des de la perspectiva del dolent i això em va donar una via per on desenvolupar la meua novel·la. Quan ho vaig incloure no vaig pensar en el missatge que podia transmetre, però ara que ho he reflexionat crec que pot ajudar a que als joves els arriben els clàssics.

En aquesta línia d’apropar realitats, està present el col·lectiu LGTB en la història, creu que la representació de les diferents orientacions sexuals són suficients en la literatura actual?

Pense que ha millorat molt. Quan vaig començar a escriure la novel·la ja tenia pensat fer una relació LGTB. No obstant això, mentre escrivia, una amiga s’anava llegint la novel·la i em va suggerir que un dels personatges podria tindre aquesta orientació sexual. Jo al principi no estava convençuda del que em deia, perquè pensava deixar-lo en segon pla, com el millor amic, que en aquesta època era com solia estar representat en les ficcions. No obstant això, m’ho vaig replantejar i em vaig adonar que la meua amiga tenia raó. Està molt bé que s’hagen publicat llibres on els protagonistes siguen LGTB, perquè no han d’estar en segon pla, ja que això seria incloure’ls per quedar bé, que era el que jo volia fer al principi. Sona malament, però és així. A la fi t’adones que és una representació un poc il·lusa i abstracta, per això em vaig decidir a remodelar la història que tenia al meu cap i vaig canviar la importància que tenien els personatges en la trama.

En quina fase del procés es troba la segona part de la novel·la?

En correcció (rialles). Amb el segon llibre m’està passant com amb el primer. Quan vaig acabar El pentágono em vaig disposar a l’endemà literalment a escriure la continuació. També vaig tardar un any a acabar-la. D’aquest fet ja fa tres anys. Durant aquest temps l’he estat corregint, encara que no tantes vegades com la primera, perquè la carrera em manté prou ocupada. Ara estic corregint la versió que espere que siga la definitiva. Tot i que és cert que encara no hi ha data oficial per publicar-la, sí que tinc la confirmació de l’editorial, que serà la mateixa. Primer volia publicar al març o abril, perquè coincidira amb les fires del llibre, però no sé si podrà ser. El que és segur és que com a molt tard vull que ixca a la venda al maig, és a dir, a un any de la primera part.

Contribuix a la continuitat de El lápiz mediterráneo amb la quantitat que consideres:

¿Qué opinas?